CATALÈPTIC

El rebuig i l’absència

Núria Roselló fa temps que retrata amb deteniment aspectes de la realitat que, en aparença, no mereixen una atenció estètica ni lligada a la bellesa. La fotografia tot ho allunya, i l’exploració que Roselló fa dels límits l’han duta a territoris extrems –la mort, la deixalla, la lletjor, l’oblit, el rebuig, la repulsió–, i allà ha entès que tots són parts d’un mateix tot.

A Catalèptic, Núria Roselló planteja unes fotografies lligades a la idea de conflicte entre rebuig i absència. En definitiva, entre el no voler i el no ser. No només s’hi mostra el que hi ha sinó també el que no hi ha. Ens movem entre la proximitat del que ens és quotidià i domèstic i l’abisme del desconegut i misteriós. Misteri és un concepte clau, de fet, en totes les fotografies de Núria Roselló. La fina línia que hi ha entre una cosa i l’altra, entre el que no es vol i el que no es té, és el que la fotògrafa explora en aquesta instal·lació feta a partir de ferrotips. La qüestió que ens planteja no deixa de tenir un punt d’ironia cruel: el que tenim ho llencem i recordem/desitgem el que no tenim.

El rebuig

Anem perdent perquè vivim. I tot es pot perdre, tot es pot rebutjar. La deixalla no conté dubtes: és rebuig. Es llencen les coses voluntàriament i s’amunteguen per oblidar-les. S’afigura una naturalesa incòmoda però tanmateix d’una extraordinària bellesa deforme. No hi ha bellesa sense imperfecció. Només es tracta de fer net; això vol dir reduir, abandonar el que s’ha tingut. Estris i materials s’acumulen creant estranyes associacions i combinacions que obeeixen les lleis que supervisen el desordre de les coses. Fent un exercici de resignació desafiadora es disposen a no desaparèixer, conscients que resistir és subsistir. S’arrapen a una vida al marge i això transforma aquests materials en diferents, singulars. S’esdevé que de vegades el més important s’amaga entre la brossa. I pot semblar que no val res.

L’absència

El buit i el no-res són sinònims. Allò que no tenim és part d’aquest buit. Sigui perquè no ho hem posseït mai o perquè ho hem perdut, l’absència genera accions i reaccions excepcionals. Gairebé tot allò que coneixem és material d’oblit, i per això la natura ens ha recompensat amb la memòria. Però la memòria necessita noms. Els ferrotips de Núria Roselló posen noms, i hi assignen una imatge. Tant és així que mirem coses que són aquí i que alhora no hi són. Sensorialment les percebem però mostren el que no hi ha. Curiós, mostrar allò que no hi ha. Sovint associem l’absència amb la mort. En l’obra de Núria Roselló, la mort ha jugat sempre un paper potser no gaire evident però fonamental. Però només hi ha absència en la memòria que oblidem, i Núria Roselló fa que les fotografies no estiguin completament dins del temps, per poder deixar alguna cosa per a l’eternitat. Les imatges ens diuen: “No som al món, però som aquí”.

La instal·lació Catalèptic parla de la necessitat de misteri que mou els creadors i els públics, i potser la vida tota. De la bellesa que anticipa la lletjor. De les fines línies entre els límits. Parla de la mort com l’únic lloc on anar. De llunyania. De lentitud: les coses eternes demanen calma. I de silenci. En tot hi ha una tendència al silenci, i en aquestes escenes, més.

En silenci, doncs, mirem les fotografies perquè existeixin, com en estat de catalèpsia, perfectament conscients que no estan vives però tampoc mortes.

ANSELM ROS

2025