presque vu

Sensació d’estar a punt de veure, comprendre o recordar alguna cosa essencial, que s’esvaeix just abans de fer-se visible.

Estat límit entre la percepció i la intuïció.


Presque vu explora el moment en què una imatge deixa de ser evidència per convertir-se en espai liminar.  En aquest territori incert, la mirada de Núria Roselló no pretén capturar el món, sinó el moment abans de veure’l del tot.  

Aquesta proposta vol ser una forma de capturar l’aire expressant allò que Gaston Bachelard anomenava imaginació dinàmica. L’aire, no com un element passiu, més aviat entès com un medi que ens permet somiar en el moviment. 

Són fragments d’una percepció inacabada, on la memòria, el somni i la matèria es troben en suspensió. Les fotografies de Roselló no revelen, sinó que suggereixen; no conclouen, sinó que conviden. 

No es busca amagar la realitat; es pretén, en canvi, transformar-la en un record on habita una intimitat imaginària: aquell espai on els objectes i llocs quotidians adquireixen una presència afectiva i una dimensió simbòlica que transcendeix la seva funció. Allò que queda no és la forma, sinó la sensació d’haver estat allà: un instant viscut i, alhora, ja perdut. 

En el llindar entre el que hem vist i el que no hem acabat de veure, entre la memòria i la imaginació, és on les fotografies dialoguen amb el concepte d’imatge eidètica: aquella imatge mental que no és record ni invenció, més aviat una visualització emocional. No s’explica què ha passat, sinó que puguin despertar en nosaltres una sensació corporal, emocional o sensorial abans que un pensament racional. 

La fotografia deixa de ser una tècnica per convertir-se en un acte poètic: ja no es tracta tant de captar l’objecte com de revelar-ne l’aura invisible.

Bachelard afirmava que “som éssers que habitem en les imatges”. Aquí, mirar és habitar un interval. Un lloc on el que veiem encara pren forma, i on l’espectador completa amb la seva pròpia mirada allò que la fotografia només insinua, situant-se en el límit entre presència i absència, entre allò que s’esvaeix i allò que roman. 

Potser és en aquest espai, entre el visible i l’invisible, on la imatge troba el seu sentit més profund.

L’aire és, al capdavall, aquest espai intermedi entre dos mons: la cambra subtil del pensament i del record, el lloc on la imaginació dinàmica desperta en nosaltres una altra manera de veure i sentir el món.

Jordi Llanes
2025

Previous
Previous

catalèptic